“Lluitant contra l’oblit”, Laura Ballester

Aquest llibre era necessari. Contar l’historia de la tragèdia ho era. Però no de com va esdevenir l’accident sinó de l’altra tragèdia que, més que el propi accident, és el fet que, quasi huit anys després, els familiars dels afectats i la societat valenciana continuem sense saber exactament què va fer que aquell tren se n’eixiria de les vies acabant en el resultat que tots coneguem: 43 morts, 47 ferits, 0 responsables.

Perquè el relat del que va passar des que l’UTA 3736 ix de l’estació de Plaça d’Espanya fins que bolca metres abans de l’estació de Jesús difícilment el coneixerem mai, si es que algun dia podem fer-ho. No podem perquè les dades, les proves, els elements que ens havien de contar eixa historia o, almenys, llançar un poc de llum per a guiar-nos, han sigut destruïts, literalment, perduts. Com les llàgrimes en la pluja de Roy Batty. Les caixes negres esborrades, el llibre d’avaries desaparegut, el propi tren desballestat i convertit en peces de recanvi. Es podria pensar que açò no passa a una societat occidental moderna, que açò ens deixa a nivell tercermundista. Però no, és pitjor, és una mena de societat distòpica on els membres més inhumans (antihumans potser seria més encertat) governen i dominen els ressorts de la realitat quotidiana.

Donades les mesures de seguretat de sistemes complexos com son els ferroviaris, s’entén que per a que es produïsca un accident com el del metro han de fallar molts altres elements abans en una cadena d’errades. Quan ocorre un accident gros, abans se n’han donat uns quants de més menuts. Amb els successos del 3 de Juliol va passar això. Tot es podria haver evitat amb una balisa com les que es van instal·lar uns mesos després. Poc més de mil euros.

La comparació amb l’altra tragèdia, la política i judicial, és inevitable. Més encara amb la percepció actual que la corrupció és un dels motius més importants que preocupa a la societat. Un sistema complex, com un estat i les seues institucions, deu estar dissenyat i treballar per a evitar grans errades en el seu funcionament. Deu retroalimentar-se per tal d’enfortir-se davant moments d’inseguretat. En el cas de l’accident i, per tant, de les institucions que el gestionaren es va produir una catàstrofe. Permetre la destrucció de proves és només un d’eixos “accidents més menuts” que es donen, al costat del control de la cobertura informativa, de les comissions d’investigació express, de l’adoctrinament de testimonis, de les amenaces i el menyspreu als familiars de les víctimes, dins de tota una estratègia dissenyada per mantindré eixe domini sobre la realitat quotidiana. Tercermundista no, distòpic. Podem ser pobres, però ser antihumans és molt diferent.

Per sort hi ha gent, des dels familiars i l’associació de víctimes fins a l’autora, que no es cansa de recordar-nos que queden preguntes sense respostes i algunes persones que no volen respondre. Gent que s’ha anat sumant a aquestes reivindicacions, que ha anat fent de corretja de transmissió per a que este sistema complex funcione. Per això era necessari posar sobre paper aquest relat encara inconclús. Per a recordar-nos a tots que la causa continua oberta i, en certa manera, més viva que mai. Per a recordar-nos que els responsables continuen lliures i la veritat soterrada. Per a deixar testimoni del que sabem i no sabem respecte l’accident. Per a fer memòria i per a encarar el futur amb les ganes que tantes tragèdies i tants dissenyadors de silencis s’esforcen en furtar-nos.


Títol: Lluitant contra l’oblit

Autora: Laura Ballester

Publicació: España, 2014


 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *